Públic, 26 de juny de l'any 2011
En quin món vivim que ciutadans exactament igual que la resta, amb els mateixos deures i les mateixes obligacions, amb els mateixos impostos, les mateixes queixes, els mateixos encerts i errors exactes, hagin de sortir a celebrar que l’estat de Nova York els han donat permís de casar-se? Permís? 29 vots en contra i 33 a favor: els dels 29 demòcrates i els de 4 republicans que han decidit recolzar la mesura. Però això què és!? Nou hores de debat? Manifestacions en contra? De debò: Què ens passa? Quatre dies enrere el president dels Estats Units havia recolzat la proposta dient que estava a favor de la igualtat de les parelles en el marc social. I la presidenta del Consell de la Ciutat de Nova York, Christine Quinn, que va i diu:
“Milers de persones han ajudat aquest moviment, però estic especialment orgullosa dels legisladors que són obertament LGTB (Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals) i han treballat sense repòs a favor de la igualtat de matrimonis.” Orgullosa? Obertament? Igualtat? Però de debò tota aquesta gent pensa que algú necessita el seu orgull? Tant lluny seguim pensant que tenen dret a mantenir-se, els legisladors i els polítics, de tots nosaltres? Recordo en la manifestació de la setmana passada a favor del 15M un grup de gent que demanava la igualtat pels LGTB i un amic colombià va voler saber: Què demanen? I jo, que vaig d’explicar-li que reclamaven unes lleis (no vull dir justes) que els igualessin socialment, però en realitat volia dir que creia que el que demanaven, el que mereixien, era normalitat.
Ara fa un any vaig escriure en aquest mateix diari una columna parlant d’un futbolista que havia decidit declarar públicament la seva homosexualitat i s’havia acabat suïcidant. I ja aleshores, no me’n sabia avenir de tantíssima hipocresia. Cap de nosaltres, no en sabia. I tot just uns mesos més tard vaig presentar la novel·la d’un company editorial: Bob Pop. I a la seva presentació vaig dir que no volia presentar una novel·la gai, sinó una novel·la. Perquè no entenc que sempre se n’hagi de fer un tema de l’homosexualitat. No entenc quin morbo pot provocar i tampoc no n’entenc el rebuig. Entenc el rebuig a l’estigma, és clar. I celebro enormement que les lleis es vagin normalitzant, no cal dir-ho. Però ens hauria de caure la cara de vergonya d’haver de celebrar, encara avui, una cosa com aquesta. Els LGTB segueixen sent portada de diari (ara perquè s’aprova el dret a matrimoni a Nova York, ara perquè s’aprova a Buenos Aires, ara perquè el Ricky Martin surt de l’armari). I tot i que entenc que els moviments socials es van construint poc a poc, i que tot guany individual és un guany comú, se’m segueix caient la cara de vergonya. La nostra intimitat no hauria de ser notícia. L’amor i el sexe són afers privats. I ningú no hauria de tenir dret a legislar-los. I encara que ara hi ha qui diria: sí, si van contra natura, m’avergonyeix haver de recordar que contra natura va ferir, no estimar. Contra natura va arravatar, no desitjar. I contra natura va, n’estic segura, fer us de la nostra situació històrica per mesurar i humiliar els que són “diferents”. Diferents a qui? D’això se’n diu eurocentrisme i a disciplines com ara la literatura o l’antropologia està molt analitzat. El cànon literari, per exemple, ve dictaminat per homes, per blancs i per europeus i descendents. Què ens fa pensar que amb les lleis no ens passa el mateix? Perdó, volia dir: Què els ho fa pensar a ells? Ja n’hi ha prou. Cal una revisió profunda de les nostres consciències, és evident. Paral·lelament la revisió de les lleis.
