NUESTRA APARENTE RENDICIÓN (NAR)
Espacio por la paz de México

Talleres y seminariosTALLERES Y SEMINARIOS
El pensamiento literario y sus aplicaciones.

Campos de amapolaCAMPOS DE AMAPOLA
Novela reportaje sobre el narco, la guerra y la paz.

Elisa KELISA K
Adaptación cinematográfica de la novela Elisa Kiseljak.

Públic, 12 de juny de l'any 2011

És gairebé un art amagat. Una confraria d’espectadors fidels que busca una emoció precisa i específica. És, de debò, una experiència literària que es viu en comunitat i que ens mou alguna cosa molt íntima. En silenci. Un art que mai no m’esgota. I que em commou. I tot i així, em fa pensar molt. No només com es fa, sinó per què: quins efectes té, què passa si fem una tria o una altra quan convertim el text en un espai, quines coses esperem provocar. Això, que en literatura també és un pensament recurrent, en un escenari cal plantejar-s’ho d’una manera diferent. I m’agrada provar de deduir –més que no pas teoritzar–quin és el procés creador al darrere de tot plegat. Com es pensa.

 

Ho dic perquè aquesta setmana passada he anat a veure dues obres que m’han fet rumiar força. Cavalls salvatges no m’arrencarien d’ací, al Versus Teatre; i Coses que dèiem avui, a la Sala Villarroel. La primera dirigida per Víctor Sánchez Rodríguez, la segona pel Julio Manrique. Dues sales diferents pel que fa als recursos, les propostes i les eleccions. A mi m’agrada força el Versus. Hi vaig sovint. Però aquesta darrera obra no m’ha acabat de fer el pes. Tot i que hi ha alguns moments brillants en les actuacions, la seva voluntat sòrdida la trobo una mica passada de moda. Poc real. I el text, en relació al món dels vuitanta ple de drogues i malentesos de què parla, m’ha semblat desproporcionat. Una mica com aquelles últimes paraules que deia la Janis Joplin quan fa anys van passar una pel·lícula sobre la seva vida a TV3, quan començaven les transmissions en català i a vegades eren insuportablement forçades: Renoi, deia la Janis, sóc una boca molla –ben bé abans de morir de sobredosi.
A la Villarroel, en canvi, m’hi he trobat una obra amb voluntat discreta però recursos pel muntatge. Una escenografia meravellosa de Lluc Castells i una direcció impecable. Ho he de dir: Sóc fan de Julio Manrique. El trobo atrevit, capaç d’establir un diàleg fantàstic amb el públic, un director que sempre descobreix la mida exacta d’actuació en el seus actors i actrius, i un creador molt lliure. Anava a dir molt fresc, però no: molt lliure. Tot i que després del seu American Buffalo de Mamet a Montjuïc (un espectacle que m’hagués assegut a veure una vegada i un altre), sempre ho espero tot. I aquesta obra, si bé és molt divertida i té una posada en escena mesurada, una agilitat i una frescor sorprenents, no és la que més m’agrada de les que Manrique ha triat. Són tres peces breus de Neil LaButte, molt ben escrites, que passen d’una a l’altra sense que ens n’adonem. Amb unes actuacions fantàstiques d’Andrew Tarbet, Xavier Ricart i Cristina Genebat. Però més que per això (aneu-la a veure, no us en penedireu!), em sorprèn de quina manera una comèdia tràgica aparentment tan senzilla, que parla sense que sembli que n’estigui parlant de situacions que reconeixem amb naturalitat, pugui semblar tan acabada. Un text que trobo talentós i no tècnic, però que a mi no m’ha interessat massa. I tot i això, penso què hauria passat si l’hagués dirigit algú altre. Fins on arriba la capacitat d’un director teatral per transmetre’ns un text. Quin és el teatre que és crea al damunt del que està escrit, del que aparentment ve de fora. I novament, rendida, aplaudeixo a Manrique.