NUESTRA APARENTE RENDICIÓN (NAR)
Espacio por la paz de México

Talleres y seminariosTALLERES Y SEMINARIOS
El pensamiento literario y sus aplicaciones.

Campos de amapolaCAMPOS DE AMAPOLA
Novela reportaje sobre el narco, la guerra y la paz.

Elisa KELISA K
Adaptación cinematográfica de la novela Elisa Kiseljak.

QUARANTA VEUS EN UN LLIBRE - Presència, el suplement català.
Una entrevista de Xavier Cortadellas

Va nèixer a Barcelona al començament dels setanta, però ha viscut a tants de llocs – a Albons, quan era petita; als Estats Units, dos cops; a l’Índia, un any; a Ciutat de Mèxic, deu - que, quan va tornar a instal·lar-se a Catalunya el 2004, va voler observar de prop una literatura que no ha seguit, que està cansada de sentir a dir que és dolenta i de la qual ha llegit la gent de la seva generació i de la generació que la precedeix «com si fos una lectora nova». El resultat ha estat Veus, una selecció «de textos, no d’autors», escrits per gent que no passa dels quaranta-cinc anys i que defineix com «una de les moltíssimes mirades amb les quals podem llegir, avui, la nova literatura catalana». Veus, en tot cas, és la seva. Però Lolita Bosch és també una escriptora en català i castellà, que ha publicat literatura infantil i juvenil i, en aquests ultims anys, tres novel·les. Ella mateixa ens ho explica.

-«Jo és que treballo molt. Escric novel·les, escric articles d’opinió, faig crítiques de teatre a Catalunya Ràdio perquè m’agrada molt, però molt.»

-No n’ha escrit.
-«De teatre? Tot arribarà. Hi vaig molt. M’agradaria dirigir, ja he fet i he dirigit alguna cosa infantil. A la ràdio, abans, havia estat col·laboradora d’opinió, no he volgut ser mai tertuliana, però, quan em va arribar l’oportunitat de fer crítiques de teatre en El Secret, el magazine de tarda de la Sílvia Cóppulo, m’hi vaig apuntar. M’hi entenc molt bé amb la Còppulo, és una apassionada...»

-Vostè també ho sembla.
-«Sí, ho sóc molt. Jo vaig estudiar filosofia a Barcelona, però vaig començar a voltar món quan feia segon o tercer.»

-Sense acabar els estudis?
-«És que sóc filla de hippies, jo. Bé, sóc filla de moltes coses: sóc filla de la burgesia catalana, sóc filla d’uns bons lectors, he viscut a l’Empordà, he viscut a diferents ciutats, he estat rica, he estat pobra...»

-I ara?
-«No em van malament les coses. En acabar filosofia, vaig anar a Mèxic a fer un doctorat en literatura mexicana i vaig fer la tesi sobre Mario Bellatín, un escriptor...»

-Que no conec.
-«L’editen Tusquets i Anagrama. Em sembla molt bo. Vaig dedicar-hi cinc anys perquè el doctorat allà és diferent: són dos o tres anys de classes i cinc, de tesi.  Abans hi vaig fer un diplomat de literatura creativa, que va durar dos anys. En total, deu. En tornar a viure a Catalunya, van començar a arribar les meves caixes de llibres i vaig poder repassar les lectures dels últims anys. Vaig decidir fer una antologia de trenta-cinc autors. Va ser  Hecho en México. Hi ha poetes, hi ha cronistes, hi ha cartes, hi ha corridos, hi ha narcocorridos,  hi ha cançons... Alguns autors són vius; altres, morts És molt diferent de Veus. Arran de Hecho en México vam fer un festival que es va dir Fet a Mèxic. El vam organitzar el Col·lectiu Fu. Fu no vol dir res, però és una paraula que es pot pronunciar en qualsevol llengua indígena. En aquest col·lectiu ens ajuntem unes quantes persones per fer projectes i, quan acaben, ens separem. Ara, estem muntant una biblioteca en una presó de Colòmbia amb títols escollits per Juan Marsé. També n’estem fent una altra a la Fundación Lídia Cacho, que és una fundació per nenes que han estat prostituïdes. Fa la tria l’editora de Cruïlla i la de Clit jat, una revista de literatura juvenil. I encara n’estem fent una altra en una comunitat indígena de Perú amb l’ajuda de biblioteques de Barcelona. Aquest octubre, hem fet també el Fet a Amèrica. Hi han participat divuit autors de catorze països i de tres generacions diferents. Per organitzar-ho, hem hagut de llegir 235 narradors en castellà de tot Amèrica, també dels Estats Units. Passarem el Fet a Amèrica a diferents poblacions de Catalunya.»

-Parli’m de Veus.
-«El fet és que havia viscut tants anys fora que vaig pensar que no coneixia els autors catalans de la neva generació. Però que consti que sóc catalana, he llegit sempre en català. A Mèxic, havia estat molt en contacte amb els republicans catalans, l’Orfeó Català és com a casa meva. A l’Orfeó, hi ha també molts exiliats que van sortir del país durant el franquisme, és una entitar molt viva. Hi vaig ensenyar català, no teníem gaire material, vaig arribar a fer uns llibres que encara utilitzen. Una de les meves alumnes era una besnéta del President Companys, per exemple. Més tard, també vaig fer classes a la universitat, vaig muntar una escola d’escriptors amb Mario Bellatín...»

-No para.
-«M’agrada molt treballar. A més, he estar educada a Mèxic, en un lloc on els escriptors o els intel·lectuals tenen una feina a fer i una reponsabilitat. Mèxic és un país de pobres.»

-I per què va tornar?
-«Perquè volia fer un doctorat de teatre. Vaig pensar: “Viuré a Barcelona, que no hi he viscut mai“. Vaig decidir quedar-me dos anys. I ara li parlo de Veus. Un cop aquí, em va sorprendre sentir tanta gent que deia que la literatura catalana era dolenta. Vaig pensar que volia comprovar si era veritat, i vaig començar a llegir autors catalans. Ja he dit que ho havia fet sempre, però sistemàticament hi he estat un any i mig. He llegit uns cent autors, el criteri era que tots fossin menors de quaranta-cinc anys. N’anava descartant molts. Em posava en contacte amb la resta, els demanava que em passessin coses que els hagués costat de fer, no un text fàcil que els hagués sortit de pressa, sinó textos on haguessin deixat la sang.»

-El resultat, però és que  a Veus publica contes inèdits, fragments de novel·la, novel·les en construcció... una mica de tot.
-«Volia que escollissin el que els ha interessat més de tot el que han fet. Però a mi em sembla que el meu criteri és molt d’escriptora. N’hi ha hagut alguns a qui he dit exactament què volia, no gaires.»

-Per exemple?
-«A Albert Sánchez Piñol, a Borja Bagunyà, a Jo Alexander... Però de la majoria he anat triant entre els textos que m’enviaven. Només puc dir que tots els textos que he  seleccionat m’agraden. Hi ha hagut gent que no ha volgut formar part d’aquesta selecció, d’altres que s’han empipat perquè no els he volgut.»

-No em dirà qui.
-«Home, no! També hi ha textos que no he pogut posar perquè alguns editors s’hi ha negat.»

-I entre els escriptors que no han volgut ésser-hi?
-«En Kiko Amat, per exemple. “És que no he estat a cap antologia“, em va dir. Però em sembla que el resultat és bo. A Veus, hi ha gent que és molt bona, gent que és bona i gent que ha fet un bon text. Més que una col·lecció d’autors, volia fer una col·lecció de textos. Són 41 autors i 47 textos perquè d’alguns n’he publicat dos. N’hi ha, és clar que m’agraden més que altres, però no em facis dir quins.»

-Concreti, concreti.
-«Hi ha gent que no ha pogut entrar en aquesta selecció per una qüestió d’edat, penso en Pasqual Farràs, en Caterina Pasqual, en Sebastià Perelló... També en l’Emili Manzano. Però vaja en Manzano no l’hauria posat perquè m’és molt proper. També hi ha amics meus que no hi són, no em facis dir tampoc quins. He fet una selecció bastant generosa, hi ha diferents nivells ja ho sé, en una antologia més reduïda no hi haurien cabut tots. A molts, a més, no els conec. Coneixia en Toni Sala, en Sánchez Piñol, en Francesc Serés, en Pere Guixà, en Juan Diaz Acuña, la Najat el Hachma, la Llucia Ramis, en Jordi Llavina, en Jordi Puntí... Però n’hi ha molts que no, en Joan Miquel Oliver, per exemple. Tot plegat ha estat un procés molt personal, molt íntim, com escriure.»

-No sé si l’entenc.
-«És difícil d’explicar. Un cop seleccionats els textos, vaig haver d’ordenar-los. Jo només sé pensar en bloc, he pensat sempre com si tots els textos fossin d’un sol llibre. Els he ordenat de manera que es poguessin llegir d’una manera continuada. Vaig enviar un qüestionari a cada autor. Fa temps que ho faig, força abans de fer aquesta selecció, amb molta altra gent. Potser un dia en faré una exposició. M’ha servit per escriure la presentació de cadascun d’ells. Els feia 39 preguntes, en homenatge a 39 escalones de Hitchcock. Preguntava coses com si van al teatre, què mengen, quin color els agrada, quan van acabar el primer text, quina relació té el cinema amb la seva literatura, què llegeixen...»

-Molts pocs diuen que llegeixen autors catalans.
-«És veritat. És que en aquest país hi ha poquíssima gent que llegeixi autors catalans. He ensenyat el llibre a molta gent,  només la Llucia Ramis sabia qui eren tots. Em va costar de creure. Ja sé que hi ha gent que s’esforça a fer coses a favor de la literatura catalana, però n’hi ha molta també que en parla malament sense ni llegir-la. Jo he sentit dir fins i tot a editors i a autors catalans que no llegien autors catalans. Potser els poetes en llegeixen més, però d’altres... Quan vaig a preguntar a l’Edgar Cantero què pensava de la literatura catalana, em va contestar en una sola paraula. “Tabarra”, va dir.»

-I per què passa això?
-«Perquè en aquest país hem barrejat massa la llengua i la literatura, i la gent està farta de la normalització lingüística. Per a un escriptor és un corpiño! »

-Un corpiño?
-«Vull dir que no està bé que en català tot sigui incorrecte. Jo, en castellà, no he passat pels correctors lingüístics que he de passar en català. I, quan escric literatura infantil, encara és més estricte. No ho sé, saps què és fer un bisbe?»

-Fer un bisbe és que dues persones diguin el mateix en el mateix moment.
-«Doncs, jo no he dit mai. Jo vull escriure en el català que parlo, no vull recuperar un català que no he parlat mai. Una cosa és la llengua i una altra literatura. Un dia un editor castellà que em parlava d’això va ser molt clar: “Cuando te llamen y te digan que es un gramático, cuélgales el teléfono”.»

-¿Però no li sembla que algunes vegades ens trobem amb escriptors que fa l’efecte que volen trencar la llengua i la sensació que provoquen és que no la dominen gaire?
«Podem tenir aquesta sensació, però potser el que passa és que la volen trencar. Ara, jo no parlo de trencar res, del que parlo és de separar llengua i literatura. Mira, Veus. Te’n busco un que vol trencar la llengua.  En Joan Miquel Oliver!»

-Però l’Oliver domina la llengua!
-«És que hi ha molts tipus de català, hi ha molta gent que parla d’una manera diferent a com diuen els gramàtics. Som set milions de parlants; en tot el món, potser dotze! N’hi ha per tots els gustos, tiu! Ja no som a l’època que tot ha de ser pur perquè, si no, no ho salvarem . Jo sóc d’aquest moment, jo sóc filla de la recuperació històrica de la llengua. De petita, em portaven a manifestacions: “Llibertat, amnistia...!”»

-El seu pare?
-«I el meu avi matern, que era un pintor català, fundador del Blanquerna! D’acord, sóc filla d’això, però la meva generació, si ho vol, té dret a anar per un altre camí.»

-Com totes les altres generacions. Però a mi em fa l’efecte que moltes altres vegades s’ha dit també això. En Pitarra, per exemple, defensava el català que ara es parla, i era del segle XIX.
-«Jo no dic que sigui una actitud nova. Molts dels escriptors de la meva generació no ho són pas més que en Salvat-Papasseit, per exemple. Jo el que dic és que hi ha molts lectors i que hi ha molts gustos i que no hi ha una cosa correcta o una cosa incorrecta. Però tot això és relativament important, no es pot generalitzar res. D’entrada, no em sembla que la gent que hi ha a Veus formin una generació literària, tenen la mateixa edat, més o menys, i em sembla que valia la pena ajudar a fer-los conèixer.»

-Als editors també els ho va semblar de seguida?
-«És clar. Ha sortit en català i en castellà. En català, vaig anar a Empúries a parlar amb l’Eugènia Broggi,  que és la meva editora. En castellà, vaig anar a parlar amb l’Herralde d’Anagrama. Em semblava que li tocava perquè tradueix bastants autors catalans al castellà.  Vaig voler que les traductores fossin també escriptores, l’Anna Carreras i la Tània Juste. Jo he fet dos pròlegs, un per als lectors catalans, i un altre, per als castellans. Com que la traducció castellana es vendrà també a l’Amèrica llatina, volia explicar la relació tan especial que tenim els catalans amb la nostra llengua. Pensa que per a molts latinoamericans som un cas estrany. “¿Así ustedes hablan una lengua indigena?”, em van dir un dia.»