Públic, 22 de gener de l'any 2012

Quan jo era petita somniava sovint que hi havia una guerra que ho omplia tot de cendres. Em recordo a l’entrada d’una mena de cabana vietnamita que era casa de la meva família, asseguda, esperant que arribés el meu germà perquè entrés a casa a veure si s’havia salvat alguna cosa d’un incendi. Què vols, em preguntava, la nina o el teu diari? I jo triava i ell entrava a casa i en sortia al cap d’una estona brut de cendra i sol. La nostra família no hi era. Aquesta és la primera sensació de tenir por de la guerra que recordo haver sentit mai. Em passava sobre tot els estius, a casa dels meus avis a l’Estartit –o jo ho recordo més de quan era allà. I quan em llevava, li explicava a la meva àvia Luci i li preguntava com eren les guerres.

#narcomachine / Hemishperic Institute. NYU.
Número editado por la Dra. Rossana Reguillo.

La violencia es consciente
Michel Foucault

En el verano del año 2006 un grupo de personas trataron de acampar junto a la Cámara de Diputados de la capital, algunos periodistas de izquierdas se enfrentaron a policías en las calles, alguien se disfrazó de Felipe Calderón y llegó al Zócalo del Distrito Federal dentro de una jaula de madera y varias mujeres se desnudaron en plazas públicas de todo el país para denunciar un fraude electoral.

Hacía calor, pero eso no detuvo las protestas fuera de los bancos (estos son los que roban la nación) ni que en la Ciudad de México se bloqueara el acceso a algunas embajadas,

Públic, 15 de gener de l'any 2011

Dimarts vaig tornar al Nacional. No hi havia anat des que havia vist una obra infantil a la Sala Tallers de la qual en vaig parlar força malament. Però és una casualitat, provo de no perdre’m res... i tot i així no dono abast! Perquè la veritat és que el teatre català és, en general, molt i molt bo. Per això vaig tornar al Nacional, perquè una poma no fa estiu, i vaig tenir la sort de veure l’estrena de T-Error, de Jordi Oriol, un dels projectes guardonats amb el T6, amb els quals, el Nacional, vol donar sortida i visibilitat a un grapat de nous creadors que cada any tenen l’espai i les facilitats per fer una obra. Dir nou creador a Jordi Oriol és gairebé mentida, perquè tot i que va néixer l’any 1979, ja ha escrit, dirigit i presentat a la Temporada Alta de Salt, al Lliure i al Círculo de Bellas Artes de Madrid. I bo i això té una frescor que no deixa d’enlluernar.

Públic, 8 de gener de l'any 2011

A mi cap d’any em posa una mica trista. Com em diu un amic en una felicitació que m’envia: “Saudade y risas”. Exacte. Em fa recapitular això de tancar un any i començar-ne un altre. Tant és que l’hàgim tallat aquí o allà. Tant és que el temps sigui una possible ficció en la qual vivim. Tant és que hi hagi coses que tenen a veure amb una percepció global i que ens costi d’entendre. El dia a dia s’atura i, inevitablement, molts de nosaltres fem un repàs. Jo, el faig sempre.El meu és un comiat simbòlic, però. Perquè gairebé mai no surto de casa a celebrar la revetlla ni espanto velles fent piular un xiulet ni tampoc no em poso cap barret amb purpurina ni m’exalto especialment quan escolto els petards que sonen arreu.

Públic, diciembre de 2011

El pasado 25 de noviembre se presentó ante la Corte Penal Internacional de la Haya un solicitud formal para investigar y enjuiciar al presidente mexicano Felipe Calderón, al Secretario de Seguridad Pública de México, los Secretarios de Defensa Nacional y de Marina, y los principales capos y líderes de los cárteles del narcotráfico. A pesar de que en un ensayo que evalúa las razones para firmar o no firmar dicha petición, el reconocido académico Alejandro Vélez Salas nos recuerda que “la consigna para que renuncien los funcionarios corruptos e ineficientes ha sido repetida numerosamente en foros y ha sido coreada con fuerza en marchas y manifestaciones,

Públic, 25 de desembre de l'any 2011

Fa un parell de dies vaig posar d’estat de facebook: “A tutti quanti: !Feliz Navidad!” I entre altres respostes, em va escriure un noi d’un col·lectiu d’immigrants que em diu que està trist, que estan tristos. I llavors he visitat pàgines de celebracions foranies, he parlat amb amics i he recordat tots els Nadals que jo he passat fora de casa –que de fet són sempre, perquè sempre voldria ser a més d’un lloc. I és que no hi ha cap Nadal més trist que els dels immigrants. Sobre tot si els ciutadans que resideixen aquí vénen d’un país amb moltíssima tradició familiar i moltíssima tradició nadalenca.

NUESTRA APARENTE RENDICIÓN. Todo en nuestra nueva comunidad de facebook. Entren y denle al ME GUSTA.
www.facebook.com/pages/Nuestra-aparente-rendición/160224180691816

25 MIL VISITAS EN UNA SEMANA! SÚMATE!!

Públic, 18 de desembre de l'any 2011

Fa un temps em van demanar per una revista cultural un text curt sobre Europa. Era el continent de fa uns cinc o sis anys, on tots nosaltres teníem, de nosaltres mateixos, una percepció molt diferent a la que tenim avui dia. Aleshores vaig escriure sobre una pastisseria on la gent hi veia pastissos estrafolaris amb massa sucre i formes rocambolesques i que tothom pensava que eren massa dolços però, bo i això, els volia comprar. És una imatge d’Europa construïda des d’Amèrica. I se’m va ocórrer un dia que no recordo mentre passejava pel centre de la ciutat de Mèxic.

Públic, 11 de desembre de l'any 2011

Les dades són impressionants: a principis del segle XX només se sentia deprimida un 0,5% de la població mundial. Avui: un 45 – 50%. És el segon problema de salut física del món. I va en augment a les zones més riques del planeta. Hi ha 3 milions i mig d’infants deprimits als Estats Units i un 6% dels adolescents estan medicats. I això no és degut a què el món sigui pitjor o nosaltres més pessimistes –tot i que probablement siguem més pessimistes perquè tenim més coses.

Presentación de "Alguien limpia un fusil en su cocina". Señores y rebeldes de Diego Osorno, Universidad de Nuevo León.

Vaya por delante: Diego es un tipazo porque lo que hace es absolutamente honesto. Casi les diría que lo he visto llorar. O esconder el llanto. Y ésta, que puede parecer una presentación de cuates (que somos), es una afirmación de lectora. Porque cuando digo que Diego es honesto y que casi lo he visto llorar, hablo de sus textos. De su manera de escribirlos, de acercarse a las personas de las que habla, de pensarlos, trabajarlos y, finalmente, dárnoslos.

Públic, 4 de desembre de l'any 2011

Ahir a la nit uns hormes armats van disparar cinc trets a l’activista mexicana de Ciudad Juárez Norma Andrade, mare de Liliana Alejandra García Andrade: assessianada l’any 2001 i que s’ha sumat als crims contra dones sense resposta de la ciutat del nord. Escric això des de Mèxic, amb els ulls esbatanats i el cor cada cop més feble, a la vista de tantes i tantes injustícies comeses contra els activistes per la pau del país. Des que la setmana passada el Govern de Felipe Calderón va enviar un comunicat de premsa dient que perseguiria i miraria de jutjat les 20 mil persones (i va sumant) que han signat una petició a la Cort Penal Internacional de La Haya contra ell, alguns dels responsables de seguretat del país i els principals caps del narcotràfic.

Edebé me ha publicado un libro precioso, ilustrado por Noemí Villamuza. Se llama LOS AMIGOS DE ART y lo han editado en castellano y en catalán. Son las historias de varios niños del mundo que se inventan un arte por necesidad. Aquí el video que preparó la editorial. Aquí mi agradecimiento.

Pueden ver el video aquí.

Públic, 13 de novembre de l'any 2011

En aquestes eleccions, votaré abans d’hora. Gairebé no hi sóc a temps, perquè s’han impugnat cinc partits a la delegació de Barcelona i això ha fet que els vots triguin més a arribar. Però ja està. Divendres ja van ser aquí. I jo demà dilluns l’aniré a portar al correu. El dia 20 no hi seré, però seguiré (amb por) els resultats electorals des de l’estranger. Aquest any, un cop més, fa mitja por –com diuen al meu poble.
Voto un partit d’esquerres, no cal dir-ho. I sóc de les que sí que vota. No ho havia fet mai fins que els zapatistes van promulgar un referèndum nacional a Mèxic perquè tots els ciutadans i residents diguéssim si estàvem a favor, o en contra, de què deixessin les armes. Aquelles van ser les meves primeres eleccions. I poc després, quan Aznar va pujar al poder de l’Estat Espanyol, recordo haver anat a casa d’un exiliat de la Guerra Civil a la Ciutat de Mèxic i haver-lo vist plorar: han tornat, em deia. I vosaltres no heu servit per res a l’hora d’impedir-ho...

Públic, 9 de novembre de l'any 2011.

Fa un parell de setmanes, a la plana virtual de tots els diaris d’arreu, vam llegir la història d’un noi que es diu Bryon Widner. Va trigar dos anys i cinc operacions facials, però va aconseguir renegar de qui era. Ha tingut un fill i se’ns ha posat tendre. Ho entenc, de debò: no me’n ric. Però ho trobo patètic.
Sé que la reinserció de bandes del carrer violentes, nazis, pandilleras i desesperades, és una prioritat social. Ho comprenc i aplaudeixo la gent que s’hi dedica i que prova de donar a tota la gent que aconsegueix sortir-ne: un futur millor. Ho admiro. I si els tingués davant els cosiria a preguntes que segur que només ells han pensat i saben com respondre. I entenc també que Byron Widner era un peix gros. Joseph Roy, un investigador de Southern Poverty Law Center, fins i tot va dir: “Va ser com si l’Osama Bin Laden del moviment racista ens truqués”. Perquè la dona de Byron, Julie, estava farta de veure com el seu marit no trobava feina i tenia por que es fes alguna cosa.

Públic, 6 de novembre de l'any 2011

El passat dia 2 de novembre van aparèixer cossos penjats a Wellington (Nova Zelanda), Aarhaus (Dinamarca), Barcelona i Montevideo. Gairebé quatre punts cardinals per un crit desesperat. Era una acció conjunta i global convocada per diversos col·lectius per la pau per a cridar l’atenció sobre la urgentíssima i tristíssima realitat social mexicana. Ara que s’acosten les eleccions escoltarem encara més mentides, que les que ja ens solen dir els mitjans de comunicació vinculats d’alguna manera amb el Govern Mexicà. Uns faran veure que demanen la legalització i els altres diran que no estan disposats a pactar amb el narco una baixada del grau de violència. Tot és mentida. Mèxic és avui un pou on els nivells de corrupció, impunitat i crueltat han superat qualsevol nivell imaginable per a tots nosaltres: la societat civil.

Públic, 2 de novembre de l'any 2011

En una notícia estranyíssima apareguda ahir s’explicava el cas d’una dona de 50 anys a qui la clínica Teknon de Barcelona va autoritzar com a pacient d’una inseminació artificial. Tres intents i 24.000 euros després (dels quals encara en deu 8.000), la dona va quedar embarassada l’any 2009 i nou dies després d’haver parit la Generalitat li va retirar el nen. La notícia no diu per què, només diu que havia perdut el cap. També explica la misteriosíssima notícia que, dos dies abans que aquesta dona tingués el fill, va sortir una llei que obliga els centres de reproducció a no fer inseminacions a dones de 40 anys o més.
De debò!? I aquesta és una pregunta que faig escandalitzada per tot un grapat de coses. De debò una dona de més de 39 anys no es pot inseminar per llei? De debò la notícia té algun sentit si no ens expliquen què ha passat?

Públic, 30 d'octubre de l'any 2'11

No fa massa vaig anar a una universitat a parlar amb els estudiants sobre una pàgina que mantinc contra la violència a Mèxic. Els vaig explicar que, fins que siguin les eleccions, a mitjans del 2012, no hi convidaré a parlar a cap polític mexicà. I, en acabat, va venir un estudiant i em va preguntar: I si no voleu parlar amb polítics, qui voleu que faci realitat les vostres propostes? I a mi: em va deixar pensant. Ho vaig trobar mig ingenu, però no m’ho he tret del cap. Uns dies més tard vaig llegir, en aquest mateix diari, la proposta d’un partit polític: que els ciutadans votessin les propostes de llei per internet, enlloc de què ho fessin dels responsables socials i escollits per a fer-ho. I tampoc no m’ho vaig treure del cap. És la pregunta del milió.
Tenen mala fama, són una classe estratègica de la qual mai no aconseguim fiar-nos-en del tot i quan algú destaca, com ara Tierno Galván aquí o Cuauhtémoc Cárdenas a Mèxic, els admirem.

Públic, 26 d'octubre de l'any 2011

M’agrada el teatre. Hi dic sovint i no me’n canso: És un art que m’agrada. El trobo, literalment, enlluernant. És per això que provo d’anar-hi sovint i de veure quines coses es fan, tan quan sóc per aquí com quan marxo. Sempre miro les cartelleres abans d’anar a algun lloc i provo de fer un tast de les coses que no arriben a casa nostra. Però quan sóc aquí, tot i que tinc algunes sales més de capçalera que altres, m’agrada fer un repàs de les coses que podem veure i, si bé no tot m’interessa veure-ho sí que tot ho vull saber. Així que llegeixo crítiques, suggerències i provo de seguir els gustos de gent que m’agrada. Vaig a veure teatre per adults, dansa i també teatre infantil. I hi ha algunes coses grandioses que no m’he pogut treure del cap, com ara la inoblidable Operació A.V.I., dels Farrés Brothers. Insuperable!

Públic, 23 d'octubre de l'any 2011

Darrerament llegeixo moltes coses sobre narcotràfic, així que un amic periodista que ha de fer una xerrada a Madrid em demana: pensa en alguna història que recordem per una anècdota no vinculant. I no he parat de donar-hi voltes. Recordem de les coses, les coses petites. I a partir de fixar la mirada en elles és com construïm una història i com avancem cap a alguna cosa més grossa. Lleó Tolstoi deia: Explica la història del món i no estaràs explicant res, explica la història del teu poble i estaràs explicant la història del món. I a mi aquest consell sempre em fa pensar en la mateixa anècdota.
Quan jo era petita i vivia a Albons venia els divendres una practicant a revisar la salut del poble i mirar si a ningú li faltava res.

Públic, 19 d'octubre de l'any 2011

Quan era petita pensava sovint que el que calia fer amb els racistes era pujar-los a un avió, donar-los un kit de supervivència i llançar-los amb paracaigudes a qualsevol indret de l’Àfrica. Pensava: quan necessitin els altres, ho entendran. Anys després una pancarta d’una manifestació contra la xenofòbia a Salt ho resumia així: El racisme es cura viatjant, el feixisme llegint.
I crec que vostè, Anglada, hauria de posar-s’hi. Viatjar no li faria cap mal. Potser quedaria parat de descobrir totes les coses que sap fer la gent que no és com vostè i no està tot el sant dia passant del paper de torturador al paper de víctima. Potser se’n faria creus De descobrir totes les coses que no sap i que, si segueix així, no tindrà mai ni idea de com són. Però sospito que és vostè un covard.