Públic, 26 de febrer de l'any 2012

La primera vegada que vaig publicar en aquest diari m’hi va convidar el Peio Hernández, que dirigia la secció de cultura en castellà. I la primera vegada que en vaig guardar un exemplar va ser quan la retirada de la darrera estàtua del dictador Francisco Franco que quedava dreta a la Península Ibèrica va ser portada de l’edició nacional. Pocs dies després em van convidar a fer dues columnes setmanals en català i a col·laborar sovint en l’edició castellana.

Públic, 19 de febrer de l'any 2012

En aquestes darreres setmanes he vist algunes coses al teatre que m’han agradat força. Vaig veure al Nacional t-Error, que em va semblar agosarada i amb una proposta molt interessant. I també vaig anar a la Beckett a veure Tornem després de la publicitat, que si ve és un text sense gaire interès, una història avorrida per la qual l’espectador difícilment pot sentir molta curiositat, la distribució de l’espai i l’agilitat la mig salven. I de la qual també en destacaria la feina d’Albert Puigdueta i una mica la d’Elies Barberà.

Públic, 12 de febrer de l'any 2012

No acostumo a sumar-me a les picabaralles públiques que semblen comentaris de safareig o tema dels qui no tenen coses més interessants en què pensar, no m’agrada el cinema i no tinc televisió. Serien tres raons més que suficients per a no parlar del que vaig a parlar. Però no m’ho he tret del cap. Vaig llegir la notícia als diaris, vaig buscar de seguida el vídeo i no me l’he tret del cap. Al cap d’uns dies vaig veure la rèplica i aquest cop, ho he de dir amb el cor a la mà, li dono tota la raó al polític.

Públic, 5 de febrer de l'any 2012

M’ho pregunto a mi, ens ho pregunto a tots. Què hi ha, que no veiem? Fins a quin punt la naturalitat amb la qual hem assumit certs costums ens sembla naturalesa? Quants de nosaltres ens hem parat a pensar si això hauria de ser així? De fet: Si això és així.
Jo vaig ser educada per una dona amb un fort sentit del feminisme i la igualtat. I estic convençuda que el moviment feminista ha canviat el món.

Editorial NAR. Acuse de recibo / feb 012

Hoy los ciudadanos somos otros. No tengo ninguna duda. Muchos de nosotros, somos distintos. Lo hablamos cuatro miembros de NAR con Claudio Lomnitz, que visitó a finales de enero Barcelona: una cosa son la apatía, el estupor o el miedo y otra la negación. Aunque pasemos sin ver, aunque no nos detengamos a observar de cerca lo que está sucediendo en México, hoy ya no somos ajenos. Ninguno de nosotros.

Públic, 29 de gener de l'any 2011

Encara que costi de creure, divendres passat vaig fer servir per primer cop un Centre d’Atenció Primària. Mai abans no m’havia calgut fer ús de la Seguretat Social Espanyola i només tinc la tarja sanitària des de fa uns cinc o sis mesos. Tinc la inèrcia de ser estrangera, passo molt temps fora i he tingut la sort de no haver hagut d’anar mai d’urgències. Bé, un cop, fa anys, vaig caure de la moto i una ambulància em va portar a l’Hospital de Mataró però com que no volia que preocupessin a la meva família abans de saber què era, vaig entrar amb un número que eren un seguit de zeros. El que en una sèrie americana d’avui se’n diria un John Doe: persona desconeguda.

Públic, 22 de gener de l'any 2012

Quan jo era petita somniava sovint que hi havia una guerra que ho omplia tot de cendres. Em recordo a l’entrada d’una mena de cabana vietnamita que era casa de la meva família, asseguda, esperant que arribés el meu germà perquè entrés a casa a veure si s’havia salvat alguna cosa d’un incendi. Què vols, em preguntava, la nina o el teu diari? I jo triava i ell entrava a casa i en sortia al cap d’una estona brut de cendra i sol. La nostra família no hi era. Aquesta és la primera sensació de tenir por de la guerra que recordo haver sentit mai. Em passava sobre tot els estius, a casa dels meus avis a l’Estartit –o jo ho recordo més de quan era allà. I quan em llevava, li explicava a la meva àvia Luci i li preguntava com eren les guerres.

#narcomachine / Hemishperic Institute. NYU.
Número editado por la Dra. Rossana Reguillo.

La violencia es consciente
Michel Foucault

En el verano del año 2006 un grupo de personas trataron de acampar junto a la Cámara de Diputados de la capital, algunos periodistas de izquierdas se enfrentaron a policías en las calles, alguien se disfrazó de Felipe Calderón y llegó al Zócalo del Distrito Federal dentro de una jaula de madera y varias mujeres se desnudaron en plazas públicas de todo el país para denunciar un fraude electoral.

Hacía calor, pero eso no detuvo las protestas fuera de los bancos (estos son los que roban la nación) ni que en la Ciudad de México se bloqueara el acceso a algunas embajadas,

Públic, 15 de gener de l'any 2011

Dimarts vaig tornar al Nacional. No hi havia anat des que havia vist una obra infantil a la Sala Tallers de la qual en vaig parlar força malament. Però és una casualitat, provo de no perdre’m res... i tot i així no dono abast! Perquè la veritat és que el teatre català és, en general, molt i molt bo. Per això vaig tornar al Nacional, perquè una poma no fa estiu, i vaig tenir la sort de veure l’estrena de T-Error, de Jordi Oriol, un dels projectes guardonats amb el T6, amb els quals, el Nacional, vol donar sortida i visibilitat a un grapat de nous creadors que cada any tenen l’espai i les facilitats per fer una obra. Dir nou creador a Jordi Oriol és gairebé mentida, perquè tot i que va néixer l’any 1979, ja ha escrit, dirigit i presentat a la Temporada Alta de Salt, al Lliure i al Círculo de Bellas Artes de Madrid. I bo i això té una frescor que no deixa d’enlluernar.

Públic, 8 de gener de l'any 2011

A mi cap d’any em posa una mica trista. Com em diu un amic en una felicitació que m’envia: “Saudade y risas”. Exacte. Em fa recapitular això de tancar un any i començar-ne un altre. Tant és que l’hàgim tallat aquí o allà. Tant és que el temps sigui una possible ficció en la qual vivim. Tant és que hi hagi coses que tenen a veure amb una percepció global i que ens costi d’entendre. El dia a dia s’atura i, inevitablement, molts de nosaltres fem un repàs. Jo, el faig sempre.El meu és un comiat simbòlic, però. Perquè gairebé mai no surto de casa a celebrar la revetlla ni espanto velles fent piular un xiulet ni tampoc no em poso cap barret amb purpurina ni m’exalto especialment quan escolto els petards que sonen arreu.

Públic, diciembre de 2011

El pasado 25 de noviembre se presentó ante la Corte Penal Internacional de la Haya un solicitud formal para investigar y enjuiciar al presidente mexicano Felipe Calderón, al Secretario de Seguridad Pública de México, los Secretarios de Defensa Nacional y de Marina, y los principales capos y líderes de los cárteles del narcotráfico. A pesar de que en un ensayo que evalúa las razones para firmar o no firmar dicha petición, el reconocido académico Alejandro Vélez Salas nos recuerda que “la consigna para que renuncien los funcionarios corruptos e ineficientes ha sido repetida numerosamente en foros y ha sido coreada con fuerza en marchas y manifestaciones,

Públic, 25 de desembre de l'any 2011

Fa un parell de dies vaig posar d’estat de facebook: “A tutti quanti: !Feliz Navidad!” I entre altres respostes, em va escriure un noi d’un col·lectiu d’immigrants que em diu que està trist, que estan tristos. I llavors he visitat pàgines de celebracions foranies, he parlat amb amics i he recordat tots els Nadals que jo he passat fora de casa –que de fet són sempre, perquè sempre voldria ser a més d’un lloc. I és que no hi ha cap Nadal més trist que els dels immigrants. Sobre tot si els ciutadans que resideixen aquí vénen d’un país amb moltíssima tradició familiar i moltíssima tradició nadalenca.

NUESTRA APARENTE RENDICIÓN. Todo en nuestra nueva comunidad de facebook. Entren y denle al ME GUSTA.
www.facebook.com/pages/Nuestra-aparente-rendición/160224180691816

25 MIL VISITAS EN UNA SEMANA! SÚMATE!!

Públic, 18 de desembre de l'any 2011

Fa un temps em van demanar per una revista cultural un text curt sobre Europa. Era el continent de fa uns cinc o sis anys, on tots nosaltres teníem, de nosaltres mateixos, una percepció molt diferent a la que tenim avui dia. Aleshores vaig escriure sobre una pastisseria on la gent hi veia pastissos estrafolaris amb massa sucre i formes rocambolesques i que tothom pensava que eren massa dolços però, bo i això, els volia comprar. És una imatge d’Europa construïda des d’Amèrica. I se’m va ocórrer un dia que no recordo mentre passejava pel centre de la ciutat de Mèxic.

Públic, 11 de desembre de l'any 2011

Les dades són impressionants: a principis del segle XX només se sentia deprimida un 0,5% de la població mundial. Avui: un 45 – 50%. És el segon problema de salut física del món. I va en augment a les zones més riques del planeta. Hi ha 3 milions i mig d’infants deprimits als Estats Units i un 6% dels adolescents estan medicats. I això no és degut a què el món sigui pitjor o nosaltres més pessimistes –tot i que probablement siguem més pessimistes perquè tenim més coses.

Presentación de "Alguien limpia un fusil en su cocina". Señores y rebeldes de Diego Osorno, Universidad de Nuevo León.

Vaya por delante: Diego es un tipazo porque lo que hace es absolutamente honesto. Casi les diría que lo he visto llorar. O esconder el llanto. Y ésta, que puede parecer una presentación de cuates (que somos), es una afirmación de lectora. Porque cuando digo que Diego es honesto y que casi lo he visto llorar, hablo de sus textos. De su manera de escribirlos, de acercarse a las personas de las que habla, de pensarlos, trabajarlos y, finalmente, dárnoslos.

Públic, 4 de desembre de l'any 2011

Ahir a la nit uns hormes armats van disparar cinc trets a l’activista mexicana de Ciudad Juárez Norma Andrade, mare de Liliana Alejandra García Andrade: assessianada l’any 2001 i que s’ha sumat als crims contra dones sense resposta de la ciutat del nord. Escric això des de Mèxic, amb els ulls esbatanats i el cor cada cop més feble, a la vista de tantes i tantes injustícies comeses contra els activistes per la pau del país. Des que la setmana passada el Govern de Felipe Calderón va enviar un comunicat de premsa dient que perseguiria i miraria de jutjat les 20 mil persones (i va sumant) que han signat una petició a la Cort Penal Internacional de La Haya contra ell, alguns dels responsables de seguretat del país i els principals caps del narcotràfic.

Edebé me ha publicado un libro precioso, ilustrado por Noemí Villamuza. Se llama LOS AMIGOS DE ART y lo han editado en castellano y en catalán. Son las historias de varios niños del mundo que se inventan un arte por necesidad. Aquí el video que preparó la editorial. Aquí mi agradecimiento.

Pueden ver el video aquí.

Públic, 13 de novembre de l'any 2011

En aquestes eleccions, votaré abans d’hora. Gairebé no hi sóc a temps, perquè s’han impugnat cinc partits a la delegació de Barcelona i això ha fet que els vots triguin més a arribar. Però ja està. Divendres ja van ser aquí. I jo demà dilluns l’aniré a portar al correu. El dia 20 no hi seré, però seguiré (amb por) els resultats electorals des de l’estranger. Aquest any, un cop més, fa mitja por –com diuen al meu poble.
Voto un partit d’esquerres, no cal dir-ho. I sóc de les que sí que vota. No ho havia fet mai fins que els zapatistes van promulgar un referèndum nacional a Mèxic perquè tots els ciutadans i residents diguéssim si estàvem a favor, o en contra, de què deixessin les armes. Aquelles van ser les meves primeres eleccions. I poc després, quan Aznar va pujar al poder de l’Estat Espanyol, recordo haver anat a casa d’un exiliat de la Guerra Civil a la Ciutat de Mèxic i haver-lo vist plorar: han tornat, em deia. I vosaltres no heu servit per res a l’hora d’impedir-ho...

Públic, 9 de novembre de l'any 2011.

Fa un parell de setmanes, a la plana virtual de tots els diaris d’arreu, vam llegir la història d’un noi que es diu Bryon Widner. Va trigar dos anys i cinc operacions facials, però va aconseguir renegar de qui era. Ha tingut un fill i se’ns ha posat tendre. Ho entenc, de debò: no me’n ric. Però ho trobo patètic.
Sé que la reinserció de bandes del carrer violentes, nazis, pandilleras i desesperades, és una prioritat social. Ho comprenc i aplaudeixo la gent que s’hi dedica i que prova de donar a tota la gent que aconsegueix sortir-ne: un futur millor. Ho admiro. I si els tingués davant els cosiria a preguntes que segur que només ells han pensat i saben com respondre. I entenc també que Byron Widner era un peix gros. Joseph Roy, un investigador de Southern Poverty Law Center, fins i tot va dir: “Va ser com si l’Osama Bin Laden del moviment racista ens truqués”. Perquè la dona de Byron, Julie, estava farta de veure com el seu marit no trobava feina i tenia por que es fes alguna cosa.