La frustració que sentim a l’hora d’escriure té a veure, en gran mesura, amb una mala interpretació d’allò que ens poden ensenyar i que podem aprendre. Hi ha moltíssimes maneres de fer un treball rigorós i sistemàtic per enfrontar-se a l’escriptura com un acte de llibertat i de creació artística que tots som capaços d’entendre i de posar en pràctica. Aprenent a preguntar-nos coses diferents i a trobar les nostres pròpies maneres de dur-les a la pràctica. Partint d’aquesta convicció, el curset de tres dies serà un espai de treball en el qual s’analitzaran, amb rigor i contundència, aspectes concrets de l’escriptura i el pensament literaris.

Spleen journal, mayo 2013.

Hace menos de un año Alejandro Vélez Salas y yo decidimos hacer juntos una recopilación de los periodistas y trabajadores de la información asesinados o desaparecidos en México desde el inicio de la alternancia democráctica. Revisamos listas y baremos. Preguntamos a amigos y a colegas. Y finalmente hicimos un llamado a colaboradores habituales de Nuestra Aparente Rendición preguntándoles si habían asesinado o desaparecido algún colega suyo que no apareciera en ninguna de las listas que podemos consultar. Aparecieron varios.

CREACIÓ I PENSAMENT DE LA NOVEL·LA CONTEMPORÀNIA és un taller on pensar, de manera activa, rigorosa i creativa, en una novel·la pròpia. Des de la revisió de l'anècdota fins al començament de l'escriptura.
Aquest seria el primer any de dos. Però el primer es pot fer de manera independent.

Dates: 
2013: 16 i 17 set / 21 i 22 oct / 11 i 12 nov / 16 i 17 des
2014: 20 i 21 gener / 17 i 18 febrer / 17 i 18 març / 21 i 22 abril / 19 i 20 maig / 16 i 17 juny

Els tallers intensius són un primer apropament a una manera activa, rigorosa i creativa de pensar en un projecte de creació propi.

Endreçarem el procés de treball creatiu i veurem, de quina manera, es pot pensar literàriament per tal de fer la feina de l’escriptura més precisa i més personal.

Mirarem de trencar prejudicis i pors i d’enfrontar la literatura com un espai de creació que ens és propi.

En acabar, us podeu inscriure al taller que dura tot l'any per tal de continuar el projecte en què haureu començat a treballar.

Sinembargo. 5 / dic / 2012

La histeria con la que la capital del país vivió la toma de posesión de Enrique Peña Nieto y la salida de Felipe Calderón es exactamente cómo estamos. Esta violencia tensa que afecta a cada estado de una manera distinta pero que nos une a todos en la posibilidad de que todo suceda, de pronto, intensamente. De tal modo que una protesta pacífica y organizada, el movimiento de los contingentes de víctimas que habían viajado desde todos los lugares del país a la toma de protesta y el legítimo derecho a estar en contra, se convirtieron en un borlote de proporciones descomunales que, por solidaridad, creció en otros lugares del país

(Presentación en la FIL 2012 del libro: LOS MIGRANTES QUE NO IMPORTAN, de Óscar Martínez)

En estos días de recuentos del catastrófico sexenio que termina el sábado, tratamos de ser concisos sin confundirnos con un número y decimos: se va el presidente con 84mil muertos (que probablemente un conteo actualice en 101mil), 300mil desaparecidos y 130mil desplazados. Y cuando azorados nos decimos los unos a los otros estas cifras espantosas y pensamos cómo convertirlas en otra cosa, me he dado cuenta, que de manera insistente, siempre hay quien añade: Y eso sin contar a los migrantes.

Mèxic en guerra. CCCB, Barcelona. 13 de septiembre de 2012.

Es muy difícil hablar de las reacciones organizadas contra la guerra porque una guerra es, esencialmente, un momento muy desorganizado en el que suceden muchas cosas a la vez y en el que la información nunca se detiene para que la podamos entender y, por tanto, protegernos. Porque una guerra es también un tiempo que siempre nos sorprende. Un suceso inmenso para el que ninguno de nosotros estábamos preparados.

ESCRIBIR FICCIÓN: LA CONSTRUCCIÓN DE UN TEXTO LITERARIO, es un curso donde poner en práctica el pensamiento abstracto en torno al hecho literario. Pensado como un taller ameno y participativo donde los alumnos participen de forma activa, y dirigido a personas interesadas en escribir y también en entender el hecho literario de una manera rigurosa y metódica, el taller servirá para crear, pensar y desarrollar las líneas generales de la escritura de una novela o un cuento. Desde la creación de la anécdota central hasta la creación de las principales líneas de la narración.

Sinembargo. 17 de julio de 2012

La lamentable editorial del periódico El País del pasado 15 de julio llevaba por título Obrador es un lastre. Y si prefieren ahorrarse el coraje de leerla, sólo decirles que afirmaba cosas como que la jornada electoral del pasado primero de julio fue el resultado de “un proceso en el que no hay evidencia de irregularidades a gran escala.” O que AMLO es “un hombre dos veces derrotado, con tendencia al victimismo conspiratorio”. A lo que muchos replicarían que tal vez AMLO sea “un hombre dos veces ganador”. Lo que, finalmente, está por verse.

El sindicato. 3 de julio de 2012

Nunca me he fascinado por las enfermedades que tienen que ver con la letra escrita. Me maravilla que alguien vea formas geométricas exactas en una pared de ladrillos, en lugar de quedarme atónita ante hechos físicos como la escritura al revés o la obsesión por los palíndromos. Nunca me ha ocurrido. El manido vocablo catalán lletraferit (letra herido) siempre me ha parecido bonito, pero hasta ahí. Es demasiado evidente. Claro que estamos heridos –aunque deberíamos decir tocados. Es lo que obsesivamente buscamos: letras.

Editorial de NAR.

Para Rossana Reguillo, Marcela Turati, Cordelia Rizzo, y todas las mujeres que son como ellas.

Para Diego Osorno, Froylán Enciso y Alejandro Vélez Salas, cómplices, amigos, hermanos.

Y para nuestro compañero Javier Sicilia, quien tuvo la dolorosa dignidad de convertir su duelo en un viento descomunal que nos azotó a todos.

Públic, 26 de febrer de l'any 2012

La primera vegada que vaig publicar en aquest diari m’hi va convidar el Peio Hernández, que dirigia la secció de cultura en castellà. I la primera vegada que en vaig guardar un exemplar va ser quan la retirada de la darrera estàtua del dictador Francisco Franco que quedava dreta a la Península Ibèrica va ser portada de l’edició nacional. Pocs dies després em van convidar a fer dues columnes setmanals en català i a col·laborar sovint en l’edició castellana.

Públic, 19 de febrer de l'any 2012

En aquestes darreres setmanes he vist algunes coses al teatre que m’han agradat força. Vaig veure al Nacional t-Error, que em va semblar agosarada i amb una proposta molt interessant. I també vaig anar a la Beckett a veure Tornem després de la publicitat, que si ve és un text sense gaire interès, una història avorrida per la qual l’espectador difícilment pot sentir molta curiositat, la distribució de l’espai i l’agilitat la mig salven. I de la qual també en destacaria la feina d’Albert Puigdueta i una mica la d’Elies Barberà.

Públic, 12 de febrer de l'any 2012

No acostumo a sumar-me a les picabaralles públiques que semblen comentaris de safareig o tema dels qui no tenen coses més interessants en què pensar, no m’agrada el cinema i no tinc televisió. Serien tres raons més que suficients per a no parlar del que vaig a parlar. Però no m’ho he tret del cap. Vaig llegir la notícia als diaris, vaig buscar de seguida el vídeo i no me l’he tret del cap. Al cap d’uns dies vaig veure la rèplica i aquest cop, ho he de dir amb el cor a la mà, li dono tota la raó al polític.

Públic, 5 de febrer de l'any 2012

M’ho pregunto a mi, ens ho pregunto a tots. Què hi ha, que no veiem? Fins a quin punt la naturalitat amb la qual hem assumit certs costums ens sembla naturalesa? Quants de nosaltres ens hem parat a pensar si això hauria de ser així? De fet: Si això és així.
Jo vaig ser educada per una dona amb un fort sentit del feminisme i la igualtat. I estic convençuda que el moviment feminista ha canviat el món.

Editorial NAR. Acuse de recibo / feb 012

Hoy los ciudadanos somos otros. No tengo ninguna duda. Muchos de nosotros, somos distintos. Lo hablamos cuatro miembros de NAR con Claudio Lomnitz, que visitó a finales de enero Barcelona: una cosa son la apatía, el estupor o el miedo y otra la negación. Aunque pasemos sin ver, aunque no nos detengamos a observar de cerca lo que está sucediendo en México, hoy ya no somos ajenos. Ninguno de nosotros.

Públic, 29 de gener de l'any 2011

Encara que costi de creure, divendres passat vaig fer servir per primer cop un Centre d’Atenció Primària. Mai abans no m’havia calgut fer ús de la Seguretat Social Espanyola i només tinc la tarja sanitària des de fa uns cinc o sis mesos. Tinc la inèrcia de ser estrangera, passo molt temps fora i he tingut la sort de no haver hagut d’anar mai d’urgències. Bé, un cop, fa anys, vaig caure de la moto i una ambulància em va portar a l’Hospital de Mataró però com que no volia que preocupessin a la meva família abans de saber què era, vaig entrar amb un número que eren un seguit de zeros. El que en una sèrie americana d’avui se’n diria un John Doe: persona desconeguda.

Públic, 22 de gener de l'any 2012

Quan jo era petita somniava sovint que hi havia una guerra que ho omplia tot de cendres. Em recordo a l’entrada d’una mena de cabana vietnamita que era casa de la meva família, asseguda, esperant que arribés el meu germà perquè entrés a casa a veure si s’havia salvat alguna cosa d’un incendi. Què vols, em preguntava, la nina o el teu diari? I jo triava i ell entrava a casa i en sortia al cap d’una estona brut de cendra i sol. La nostra família no hi era. Aquesta és la primera sensació de tenir por de la guerra que recordo haver sentit mai. Em passava sobre tot els estius, a casa dels meus avis a l’Estartit –o jo ho recordo més de quan era allà. I quan em llevava, li explicava a la meva àvia Luci i li preguntava com eren les guerres.

#narcomachine / Hemishperic Institute. NYU.
Número editado por la Dra. Rossana Reguillo.

La violencia es consciente
Michel Foucault

En el verano del año 2006 un grupo de personas trataron de acampar junto a la Cámara de Diputados de la capital, algunos periodistas de izquierdas se enfrentaron a policías en las calles, alguien se disfrazó de Felipe Calderón y llegó al Zócalo del Distrito Federal dentro de una jaula de madera y varias mujeres se desnudaron en plazas públicas de todo el país para denunciar un fraude electoral.

Hacía calor, pero eso no detuvo las protestas fuera de los bancos (estos son los que roban la nación) ni que en la Ciudad de México se bloqueara el acceso a algunas embajadas,

Públic, 15 de gener de l'any 2011

Dimarts vaig tornar al Nacional. No hi havia anat des que havia vist una obra infantil a la Sala Tallers de la qual en vaig parlar força malament. Però és una casualitat, provo de no perdre’m res... i tot i així no dono abast! Perquè la veritat és que el teatre català és, en general, molt i molt bo. Per això vaig tornar al Nacional, perquè una poma no fa estiu, i vaig tenir la sort de veure l’estrena de T-Error, de Jordi Oriol, un dels projectes guardonats amb el T6, amb els quals, el Nacional, vol donar sortida i visibilitat a un grapat de nous creadors que cada any tenen l’espai i les facilitats per fer una obra. Dir nou creador a Jordi Oriol és gairebé mentida, perquè tot i que va néixer l’any 1979, ja ha escrit, dirigit i presentat a la Temporada Alta de Salt, al Lliure i al Círculo de Bellas Artes de Madrid. I bo i això té una frescor que no deixa d’enlluernar.